Ella té gepa. Té una gepa grossa deguda al pes de la genètica i les vivències. No té massa cabells, i són blancs i se'ls enlaca per tal que no se li vegin les idees amb el vent, com diria ella. Té el nas aguilenc, això ha passat a la descendència, i una mirada cristal·lina i melangiosa que transmet molta bondat.
La seva passió sempre ha estat el dibuix i la pintura. Però fins als 66 anys que no va començar a expressar-ho sobre un llenç amb minúcia infinita. Des de llavors que ha farcit les llars dels seus familiars i amics de quadres amb il·lusió i predisposició. Ella tenia el quarto de les pintures, on la família entrava a escollir l'edifici de Gaudí, el ram de flors o el paisatge empordanès que més li agradava. Tenia un què d'utòpic aquell quarto, un no sempre pot escollir art.
Em vull centrar una estona en aquella habitació. Fa ja molts anys que no hi entro ja que ara la meva Àvia viu des de fa un temps a casa la seva filla, la meva Tieta. Aquella habitació, antigament, havia estat l'habitació del meu pare. Ell m'ha explicat sovint com va descobrir allà el ¨xu-xum-plas¨, la música Rock a tota pastilla vamos, la química fent petards casolans, que em sembla que van estar a punt de fer volar pels aires l'estança, les baralles amb la meva tieta... i alguna batalleta més. Transportant-me en el temps puc recordar que al terra hi havia una catifa de pell de vaca o d'algun altre animal. Recordo jugar amb el meu germà Marc a tirar'm-hi a sobre i acabar ple dels pèls d'aquell antic animal. Era una habitació majoritàriament freda, ja que per accedir-hi s'havia de pujar al pis superior de casa l'Àvia. Sortint de l'habitació hi havia un estret passadís que et duia de nou escales avall o bé al terrat. En el terrat recordo que és on va morir el gat de la meva àvia. Era un grat gris, de carrer que a vegades esgarrapava, va morir ofegat per la seva pròpia bola de pèl. Se li va quedar atravessada, o almenys això em va arribar. Aquell terrat era màgic. Era un terrat d'aquests típics barcelonins de terra de teula. A l'estiu ens banyàvem en calçotets a una piscina de goma amb potes de ferro. Era realment una experiència. Al voltant estàvem camuflats de plantes diverses regades amb rigurositat i constància. Vam passar molt bones estones allà el Marc, l'àvia i jo.
A mida que escric m'adono que podria fer un llibre amb tots el records que se'm van apareixent.
La meva Àvia disposava de tot l'edifici, uns baixos, un primer i un segon, on ella vivia.
Abans que el primer pis estigués llogat per una pianista o trompetista, jugàvem al pati interior infinitament amb la nostra pilota de plàstic del Barça. La de patades plenes de ràbia golejadora que ha rebut! No fa tants anys la vaig veure en una armariet del seu menjador mig desinflada entre cotxes de joguina i retoladors assecats.
A noranta graus i uns escassos metres de l'entrada principal a l'edifici hi havia el que en aquell moment era el pàrking del cotxe de la meva tieta, un meravellós Citroën AX que en uns 10 anys passaria a ser el meu primer cotxe. Aquell pàrking s'obria manualment, estirant cap amunt, amb un soroll que feia serrar les dents, la porta metàl·lica articulada. Just entrar jo em sentia envaït per un aire mesclat de fusta i vernissos. Feia molt bona olor. A l'esquerra hi havia uns deu graons de fusta que sempre han estat mig corcats i ens deien que era perillós que s'esfondressin, no se si era del tot veritat, però mai se'ns va permetre pujar a on hi conduïen. Aquell pàrking, més antigament, havia estat el taller del meu avi Pere, el marit de la meva Àvia Pepita. Ell era fuster, molt fi, un enamorat de l'ofici i mal venedor. A ell encara el recordo, tot i que va morir relativament jove, quan jo tenia uns cinc anys, fruit del desgast d'estar més de cinc anys en cadira de rodes i amb mig cos paralitzat degut a una embòlia que va trigar massa en ser atesa pels metges, però bé. D'ell recordo sopar junts a la taula del menjador amb la resta de la família i algun intent per parlar una mica amb ell. Era complicat entendre's-hi. Però sempre tenia un somriure estranyament autèntic a la cara.
La vida de l'Àvia està marcada de cicatrius, de totes les menes imaginables, que alguns cops esdevenen marques al cos i altres al cor. Semblarà una broma de mal gust però la meva Àvia quasi s'ha matat a casa nostra de Castelldefels dos cops. Pujar i baixar escales definitivament no se li dóna gaire bé. El primer cop érem petits i només es va trencar el calcani crec, però d'una forma bastant lletja. Encara renqueja. El segon cop va baixar uns quinze graons rodant, tenia pressa. Va sobreviure, tot i que li ha quedat el canell una mica desllorigat i el cap una mica atrotinat. Diu que té una mica menys de força la mà. Però bé. Ha caigut més cops i s'ha anat trencant coses però ha estat bondadosa i ho ha repartit amb altres cases. Ara duu un bastó que sembla que li ajuda amb l'estabilitat.
L'altre dia la vaig trucar per felicitar-la. Feia noranta anys i des del Nadal que no parlàvem ni ens vèiem. S'ho mereix tot i més, que es diu massa fàcil. Només agafar-me el telèfon em va dir ¨Ai em pensava que eres la Nena (la meva Tieta). Estic amb ànsia Pau, què vols?¨. El dia del seu 90è aniversari estava preocupada perquè la seva filla de més de cinquanta anys estava arribant a casa més tard del que està acostumada i ¨això és molt raro i què li deu haver passat Pau¨. Un bon resum de la seva vida. La vaig anar despistant una mica mentre li anava donant conversa, que en té molta, fins que sapiguéssim alguna cosa de la meva Tieta. Va arribar al cap d'una estona i no vaig sentir que es tranquil·litzava fins llavors. Ella és una patidora nata, perquè estima amb tot el seu cor. ¨I Pau per tu és molt fàcil això de que segur que no li ha passat res! Però com pots estar així de tranquil! Estic amb ànsia Pau i no me la trec¨.
Tinc una Àvia que ha fet noranta anys i estic lluny i em sap bastant de greu. Però com ella diu, ¨amb això de l'Skype sembla que estiguis aqui mateix Pau, si que en farem més d'aquestes trucades oi?¨
