Banc

Estic assegut en un banc una mica aïllat del soroll i els carrers. El vent bufa en contra, es filtra, i el sol ja comença a pondre's darrere el turó. Estem a finals d'hivern però encara hi ha fulles que no han cedit a la gravetat i tremolen agradablement amb la freda brisa. El so dels avions queda agradablement llunyà.
Realment Chestnut Hill és una espècie d'oasi personal. S'hi mesclen persones que corren, famílies que parlen i avis mirant endavant. Va ser un dels primers llocs a que vaig agafar-li apreci, potser simplement perque et trasllada a una natura molt més llunyana. Perquè us feu una idea, és una mena de bassa amb oques, com una espècie de pantà de Banyoles però més net, envoltat per un fi anell de castanyers i avellaners que el separen de l'asfalt, una petita comporta a la tranquil·litat. No se, s'hi està bé.
A finals d'estiu la posta de sol és preciosa i tenyeix l'aigua d'una forma magistral. A l'hivern es glaça d'una forma animal i s'hi acumula la neu. S'adapta perfectament al clima, com veieu. El meu banc està ple d'històries. Ratllades, colorides, tippex que escriuen... qualsevol cosa serveix per deixar petja. Ara que m'hi fixo hi ha una dedicatòria en espanyol i tot.
El fred se'm comença a apoderar i em diu que potser puc seguir escrivint a casa. 

Caminant...