Indecisió

Caminaven molt junts però sense tocar-se.

Era el segon cop que es trobaven, però el primer sense els efectes desinhibidors de l’alcohol.

El vespre era fred, fins i tot per ser gener, però això no impedia sentir el caliu del barri.

Les festes mallorquines transformaven aquella zona de la ciutat, i els carrers del barri eren a vessar de veïns i visitants. S’hi respiraven somriures silenciosos, a conjunt amb els fanals intermitents, tot plegat convidava a explorar aquells encantadors carrers.

La cridòria i la llum càlida de la combustió s’intuïen rere la cantonada que resguardava la plaça de la vila. En tombar, una bafarada d’aire calent i fum li va fer virar lleugerament el rostre, cap a ella. Un petit somrís mutu va aflorar. Les fogueres ja cremaven amb força; tothom semblava estar aparellat. S’abraçaven, es tocaven, es besaven amb passió desfermada al voltant del foc. Quantes parelles. 

El Julià, no podia deixar de veure parelles. Parelles i més parelles.

Sentia que era el moment de fer el pas. La va mirar de reüll però no es va atrevir, ja es donaria per si sol, es deia nerviós. Una altra mirada. Trobada visual, i de nou mirada endavant acompanyada d’unes paraules.

La brisa hivernal es filtrava entre els aires carregats i una suor freda va començar a fer acte de presència, olorosa i desagradable. El seu rictus es va tensar. Algú que el conegués bé notaria la inseguretat que sentia. I davant, més i més parelles plenament desinhibides, fent-se grans i ell petit al seu costat.

Tot d’una es va girar i la va mirar als ulls fixament, ella li a sostenir, demanant. Però no sabia, no entenia el que ell sentia, que ho desitjava, però estava blocat. Ara podria funcionar, es deia confós, però no es veia capaç de llançar-s’hi. La Por.

El seu cap li anava a mil, donava voltes, centrifugava al voltant d’aquella plaça, bullint. Ho volia molt i no ho agafava, perquè?

Has perdut el tren xaval, fa hores que t'hauries d'haver llançat. Ja estaries camí de casa, amb ella. Pringat.

Una lluita seguia lliurant-se dins seu, en paral·lel amb la realitat del moment. Perquè ella, bé, allà seguia, i mirant-lo intensament, palplantada i decidida.

No hi busqueu l’estrany mecanisme, no se sap que ho va provocar que en una micronèssima part d’un segon l’impossible ja s’havia iniciat, com una reacció en cadena a nivell cel·lular que activava impulsos nerviosos i produïa moviments. Un riu desbordant que ja no accepta el camí conegut i que ho inunda tot. Per primer cop.

Ell es va apropar i va enfonsar els tímids llavis en els seus, va olorar, i es va relaxar.