No camino, troto, i m’agafo fort als cabells i les galtes. El meu petit
cap, comparat amb el dels altres, no deixa de trontollar i es veu acompanyat
d’un constant so gutural i repetitiu que surt de dins meu i que no puc
controlar, és degut al sacseig constant, faig un,
- dü dü dü dü dü dü- incontrolable.
La baba regalimant també ho és, davant les queixes del Titi de tant en tant
algú me l’eixuga i de pas, com no, m’esclafa el mocador contra el nas mocós
encartonat i m’insten, un cop més, a bufar.
- Bufa Pau! Fes grssshshhhh grssshhhh!- No en se i em molesta. Faig
cops de cap de banda a banda intentant escapolir-me d'aquesta gent.
Avancem entre arbres gegants, fa mal als ulls de mirar el final. Tenen les
fulles llargues i punxegudes, amples i serrades, planes i ondulants en la tènue
brisa, hipnòtiques fulles de mil colors per tot arreu.
La Mama parla amb qui em fa saltar i tremolar a cada passa, salt o
correguda. La seva veu ja em comença a semblar lògica, com repleta d’un ordre
que intueixo que deixa de ser secret. A vegades me l’escolto embadalit. El Papa
porta un artefacte fosc penjant i de tant en tant ens fa aturar, i riure fent
gestos amb les mans o amb sons que ja no em semblen tan lògics com abans.
Després ens deixa seguir caminant.
Jo segueixo suspès a collibè. Anar botant i jugant.
Jo, ja fa dies que en sé de caminar.
Em penso que el primer cop que ho vaig fer tothom feia soroll amb les mans,
cridava i reia i el Papa agafava allò negre i volia que ho tornés a fer. Però
jo ja estava cansat.
- Va, vés cap a la pilota!- Aquesta era l’excusa. Davant d’allò rodó
vaig haver de cedir i fer unes passes més.
Com m’agrada la pilota. Camino per poder seguir-la, sempre que la toco se’n
torna a allunyar. L’he de tocar molt suaument perquè es quedi amb mi. M’hi
acabo llançant a sobre, de quatre grapes, l’oloro i si puc la llepo.
El Titi m’agafa de les axil·les i em suspèn en l’aire, veig la llum i tanco
els ulls amb una ganyota, no m’agrada. Ja al terra m’agafo dels seus dits i em
manté els braços enlaire, com un putxinel·li. Em
fan fer quatre passes però em fan molt mal les cames, per això, tot i que
m’agrada, em fa por anar a collibè. Ploro una estona.
La mama ja fa temps que té una pilota molt grossa, a la panxa. I tothom la
toca i jo repenjo el cap, sento escalfor i m’hi quedo fins que m’aparten. Allà
dins ha d’haver-hi alguna cosa.
Segur que et sorprens a tu mateix... Fes memòria, quin és el teu primer record?
