Quién ha sido!?

Fragment d'un text que molts coneixereu i que ho vulguis o no t'ajuda a reflexionar.


"Laura, que había llegado a convertirse en una importante mujer de negocios, había escuchado con atención, pero sin intervenir. Ahora dijo:

–Esta tarde también he pensado en esa narración. Me pregunté como podía ser más como Haw y ver que estaba haciendo mal, reír de mi misma, cambiar y conseguir que las cosas fuesen mejor. Siento curiosidad –añadió tras una pausa– ¿Cuántos de los presentes tenéis miedo al cambio?

–Nadie respondió, así que sugirió–: ¿Qué os parece si levantáis la mano?

Sólo se levantó una mano.


–Bueno, por lo menos contamos con una persona sincera en el grupo –dijo
Laura–. Quizá os guste más la siguiente pregunta: ¿cuántos, de los aquí presentes,
creen que los demás le tienen miedo al cambio?

Prácticamente todos levantaron la mano. Fue entonces cuando se echaron a reír."

Quan?

Què fer quan els dubtes s'apropen? Quan se't fiquen a dins com un virus de merda, poc, a poc. Fixes la teva mirada en no res, segueixes amb pensaments de moments millors, el que podria haver estat i no vas tenir.
- Com ha anat el dia?
- Bé, prou bé -somriure- i tu?
- Bueno, avorridot.
Així passen els dies, els mesos i els anys que res no arreglen, res no va millor.
Ho tanquem ben fort, ben lluny, ben endins però la pressió és cada cop més insuportable i es converteix en una expressió llunyana, una ganyota mal interpretada.

I escrivint suo, em cauen les gotes de les axil·les, fredes i s'arrosseguen implacables costelles avall. Els timpans reaccionen, s'obturen, palpiten seguint el meu pols encara arrebossant d'esperança.
Estic tranquil perquè no ho penso dir a ningú. Fins quan seguiràs somrient?

Ets un ignorant, feliç?

No us sentiu agredits, és que no tinc ni puta idea. Sóc un ignorant, però eh, això sí, conscienciat. Aviam, un ignorant, a grans trets ha de tenir opinió, no fotem. Què ja va bé, que així referma la seva condició! Últimament no se'n parla molt, però sí que s'olora profundament. Parlo d'una maniobra comuna, obrada per tot déu. I si, en minúscula. Em refereixo a repetir molt una imbecil·litat, una mentida, una informació. I a més fer-ho amb ganes, amb seguretat i davant de molta gent; ah, i si pot ser somrient. Davant els focus. I amb tant de públic a l'altra banda admirant-los sense filtres i amb la boca plena i oberta, engolint i inhalant tot tipus de porqueria.I aqui mai passa res. Tot va bé.Respireu pel nas. Feu-ho si us plau. Hi ha pressa.

Batalles

Te'n recordes de sensacions passades?
Has fet mai l'esforç d'intentar administrar un sentiment, una emoció al teu gust? Has entès les raons que el provocaven? L'has pogut reproduir més tard de forma controlada?
Mai em funciona del tot, pot haver-hi un petit instant de lucidesa, de falsa esperança, però se m'acaba esvaïnt entre els dits, les mans, el cervell; ple de dreceres que són caus.
Ho comento perquè he observat, en mi mateix, és clar, que tinc una naturalesa exaltadora. Sí. Difuminadora de la realitat. No hi ha manera, i és que amb el pas del temps tot s'oblida i ja no es recorda. Es pensa i modifica. I es fa d'una forma tan subtil que no autoenganyar-se es converteix en una batalla personal. Entre cultures enemigues. El conscient i el subconscient.

Dec ser jo l'únic.

T u

El Sol no ha eixit,

l’emoció m’embarga escrivint, a vegades.

Fluint, com el teu vent que em travessa,

ets puresa, d’esperit alcohòlic i imprevisible.

Apropa’t, toca’m, modela’m, vull ser la teva presa,

aqui i ara, ni t’ho pensis, el teu imperdible.

Ets els meus dits, com felins d’instint

estan posseïts, perduts i vençuts.

Com qui no vol res, ja olorant, desistint

davant, el teu ésser, era ben sabut.

Junts, entrellaçats perduts en el plaer.

Que vols que et digui?

L’home del teu davant no ho és,

sóc ja petit, efímer. Que plogui, que nevi.

El camí

El camí.

I si, ja ho se. Camino.

Perquè vull i m’omple els sentits.

I és senzill. I si jo també ho fos?       

Que caminant em faig camí

Amb el vespre i nu.

Aqui i allí, sense mi,

Però cap a tu i amb tu.

Es lleva i l’aixeca, com cada matí l’esmorza

Pugen, i durant, parlen gesticulant

Evadits del dia a dia, buiden la bossa

I la ment? Hi ha res més extasiant? 

Te'n recordes?

No camino, troto, i m’agafo fort als cabells i les galtes. El meu petit cap, comparat amb el dels altres, no deixa de trontollar i es veu acompanyat d’un constant so gutural i repetitiu que surt de dins meu i que no puc controlar, és degut al sacseig constant, faig un,

- dü dü dü dü dü dü- incontrolable.

La baba regalimant també ho és, davant les queixes del Titi de tant en tant algú me l’eixuga i de pas, com no, m’esclafa el mocador contra el nas mocós encartonat i m’insten, un cop més, a bufar.

- Bufa Pau! Fes grssshshhhh grssshhhh!- No en se i em molesta. Faig cops de cap de banda a banda intentant escapolir-me d'aquesta gent.

Avancem entre arbres gegants, fa mal als ulls de mirar el final. Tenen les fulles llargues i punxegudes, amples i serrades, planes i ondulants en la tènue brisa, hipnòtiques fulles de mil colors per tot arreu.

La Mama parla amb qui em fa saltar i tremolar a cada passa, salt o correguda. La seva veu ja em comença a semblar lògica, com repleta d’un ordre que intueixo que deixa de ser secret. A vegades me l’escolto embadalit. El Papa porta un artefacte fosc penjant i de tant en tant ens fa aturar, i riure fent gestos amb les mans o amb sons que ja no em semblen tan lògics com abans. Després ens deixa seguir caminant.

Jo segueixo suspès a collibè. Anar botant i jugant.

Jo, ja fa dies que en sé de caminar.

Em penso que el primer cop que ho vaig fer tothom feia soroll amb les mans, cridava i reia i el Papa agafava allò negre i volia que ho tornés a fer. Però jo ja estava cansat.

- Va, vés cap a la pilota!- Aquesta era l’excusa. Davant d’allò rodó vaig haver de cedir i fer unes passes més.

Com m’agrada la pilota. Camino per poder seguir-la, sempre que la toco se’n torna a allunyar. L’he de tocar molt suaument perquè es quedi amb mi. M’hi acabo llançant a sobre, de quatre grapes, l’oloro i si puc la llepo.

El Titi m’agafa de les axil·les i em suspèn en l’aire, veig la llum i tanco els ulls amb una ganyota, no m’agrada. Ja al terra m’agafo dels seus dits i em manté els braços enlaire, com un putxinel·li. Em fan fer quatre passes però em fan molt mal les cames, per això, tot i que m’agrada, em fa por anar a collibè. Ploro una estona.

La mama ja fa temps que té una pilota molt grossa, a la panxa. I tothom la toca i jo repenjo el cap, sento escalfor i m’hi quedo fins que m’aparten. Allà dins ha d’haver-hi alguna cosa.

Segur que et sorprens a tu mateix... Fes memòria, quin és el teu primer record? 

Què faries?

Pensa-ho només per un moment. Què faries si m’apropés a tu i et digués.

- Posem que et demano que vinguis amb mi.

- Eh... A on?

- On vindries amb mi?

- Com? Enlloc.

- Vine amb mi a recórrer món. És que tens res que et lligui realment? No et posa començar ara mateix un viatge amb final desconegut? Jo tampoc ser on, per això mateix! Mira, ara mateix m’aixeco i t’aixeques i marxem com ho farien tantes altres persones que se senten atretes, però ho fem a un lloc molt més interessant. On volguem. Res que ens aturi. La gent que t’estima no ho entendria? Sincerament, jo crec que si. Fa temps que ho tinc al cap. Què me’n dius? Mira’m a la cara, no sóc cap boig, encara no ho estic. Només acabo de fer allò que tants pensem i ningú fa.

- De debò, això?

- Si.

Què m'escrius?