Translate

dimarts, 14 de novembre del 2023

Indecisió

Caminaven molt junts però sense tocar-se.

Era el segon cop que es trobaven, però el primer sense els efectes desinhibidors de l’alcohol.

El vespre era fred, fins i tot per ser gener, però això no impedia sentir el caliu del barri.

Les festes mallorquines transformaven aquella zona de la ciutat, i els carrers del barri eren a vessar de veïns i visitants. S’hi respiraven somriures silenciosos, a conjunt amb els fanals intermitents, tot plegat convidava a explorar aquells encantadors carrers.

La cridòria i la llum càlida de la combustió s’intuïen rere la cantonada que resguardava la plaça de la vila. En tombar, una bafarada d’aire calent i fum li va fer virar lleugerament el rostre, cap a ella. Un petit somrís mutu va aflorar. Les fogueres ja cremaven amb força; tothom semblava estar aparellat. S’abraçaven, es tocaven, es besaven amb passió desfermada al voltant del foc. Quantes parelles. 

El Julià, no podia deixar de veure parelles. Parelles i més parelles.

Sentia que era el moment de fer el pas. La va mirar de reüll però no es va atrevir, ja es donaria per si sol, es deia nerviós. Una altra mirada. Trobada visual, i de nou mirada endavant acompanyada d’unes paraules.

La brisa hivernal es filtrava entre els aires carregats i una suor freda va començar a fer acte de presència, olorosa i desagradable. El seu rictus es va tensar. Algú que el conegués bé notaria la inseguretat que sentia. I davant, més i més parelles plenament desinhibides, fent-se grans i ell petit al seu costat.

Tot d’una es va girar i la va mirar als ulls fixament, ella li a sostenir, demanant. Però no sabia, no entenia el que ell sentia, que ho desitjava, però estava blocat. Ara podria funcionar, es deia confós, però no es veia capaç de llançar-s’hi. La Por.

El seu cap li anava a mil, donava voltes, centrifugava al voltant d’aquella plaça, bullint. Ho volia molt i no ho agafava, perquè?

Has perdut el tren xaval, fa hores que t'hauries d'haver llançat. Ja estaries camí de casa, amb ella. Pringat.

Una lluita seguia lliurant-se dins seu, en paral·lel amb la realitat del moment. Perquè ella, bé, allà seguia, i mirant-lo intensament, palplantada i decidida.

No hi busqueu l’estrany mecanisme, no se sap que ho va provocar que en una micronèssima part d’un segon l’impossible ja s’havia iniciat, com una reacció en cadena a nivell cel·lular que activava impulsos nerviosos i produïa moviments. Un riu desbordant que ja no accepta el camí conegut i que ho inunda tot. Per primer cop.

Ell es va apropar i va enfonsar els tímids llavis en els seus, va olorar, i es va relaxar.


dissabte, 4 de març del 2017

Àvia

A la meva Àvia que va patir la guerra civil i sempre té por que no mengem prou.
Ella té gepa. Té una gepa grossa deguda al pes de la genètica i les vivències. No té massa cabells, i són blancs i se'ls enlaca per tal que no se li vegin les idees amb el vent, com diria ella. Té el nas aguilenc, això ha passat a la descendència, i una mirada cristal·lina i melangiosa que transmet molta bondat.
La seva passió sempre ha estat el dibuix i la pintura. Però fins als 66 anys que no va començar a expressar-ho sobre un llenç amb minúcia infinita. Des de llavors que ha farcit les llars dels seus familiars i amics de quadres amb il·lusió i predisposició. Ella tenia el quarto de les pintures, on la família entrava a escollir l'edifici de Gaudí, el ram de flors o el paisatge empordanès que més li agradava. Tenia un què d'utòpic aquell quarto, un no sempre pot escollir art.
Em vull centrar una estona en aquella habitació. Fa ja molts anys que no hi entro ja que ara la meva Àvia viu des de fa un temps a casa la seva filla, la meva Tieta. Aquella habitació, antigament, havia estat l'habitació del meu pare. Ell m'ha explicat sovint com va descobrir allà el ¨xu-xum-plas¨, la música Rock a tota pastilla vamos, la química fent petards casolans, que em sembla que van estar a punt de fer volar pels aires l'estança, les baralles amb la meva tieta... i alguna batalleta més. Transportant-me en el temps puc recordar que al terra hi havia una catifa de pell de vaca o d'algun altre animal. Recordo jugar amb el meu germà Marc a tirar'm-hi a sobre i acabar ple dels pèls d'aquell antic animal. Era una habitació majoritàriament freda, ja que per accedir-hi s'havia de pujar al pis superior de casa l'Àvia. Sortint de l'habitació hi havia un estret passadís que et duia de nou escales avall o bé al terrat. En el terrat recordo que és on va morir el gat de la meva àvia. Era un grat gris, de carrer que a vegades esgarrapava, va morir ofegat per la seva pròpia bola de pèl. Se li va quedar atravessada, o almenys això em va arribar. Aquell terrat era màgic. Era un terrat d'aquests típics barcelonins de terra de teula. A l'estiu ens banyàvem en calçotets a una piscina de goma amb potes de ferro. Era realment una experiència. Al voltant estàvem camuflats de plantes diverses regades amb rigurositat i constància. Vam passar molt bones estones allà el Marc, l'àvia i jo.
A mida que escric m'adono que podria fer un llibre amb tots el records que se'm van apareixent.
La meva Àvia disposava de tot l'edifici, uns baixos, un primer i un segon, on ella vivia.
Abans que el primer pis estigués llogat per una pianista o trompetista, jugàvem al pati interior infinitament amb la nostra pilota de plàstic del Barça. La de patades plenes de ràbia golejadora que ha rebut! No fa tants anys la vaig veure en una armariet del seu menjador mig desinflada entre cotxes de joguina i retoladors assecats.
A noranta graus i uns escassos metres de l'entrada principal a l'edifici hi havia el que en aquell moment era el pàrking del cotxe de la meva tieta, un meravellós Citroën AX que en uns 10 anys passaria a ser el meu primer cotxe. Aquell pàrking s'obria manualment, estirant cap amunt, amb un soroll que feia serrar les dents, la porta metàl·lica articulada. Just entrar jo em sentia envaït per un aire mesclat de fusta i vernissos. Feia molt bona olor. A l'esquerra hi havia uns deu graons de fusta que sempre han estat mig corcats i ens deien que era perillós que s'esfondressin, no se si era del tot veritat, però mai se'ns va permetre pujar a on hi conduïen. Aquell pàrking, més antigament, havia estat el taller del meu avi Pere, el marit de la meva Àvia Pepita. Ell era fuster, molt fi, un enamorat de l'ofici i mal venedor. A ell encara el recordo, tot i que va morir relativament jove, quan jo tenia uns cinc anys, fruit del desgast d'estar més de cinc anys en cadira de rodes i amb mig cos paralitzat degut a una embòlia que va trigar massa en ser atesa pels metges, però bé. D'ell recordo sopar junts a la taula del menjador amb la resta de la família i algun intent per parlar una mica amb ell. Era complicat entendre's-hi. Però sempre tenia un somriure estranyament autèntic a la cara.
La vida de l'Àvia està marcada de cicatrius, de totes les menes imaginables, que alguns cops esdevenen marques al cos i altres al cor. Semblarà una broma de mal gust però la meva Àvia quasi s'ha matat a casa nostra de Castelldefels dos cops. Pujar i baixar escales definitivament no se li dóna gaire bé. El primer cop érem petits i només es va trencar el calcani crec, però d'una forma bastant lletja. Encara renqueja. El segon cop va baixar uns quinze graons rodant, tenia pressa. Va sobreviure, tot i que li ha quedat el canell una mica desllorigat i el cap una mica atrotinat. Diu que té una mica menys de força la mà. Però bé. Ha caigut més cops i s'ha anat trencant coses però ha estat bondadosa i ho ha repartit amb altres cases. Ara duu un bastó que sembla que li ajuda amb l'estabilitat.
L'altre dia la vaig trucar per felicitar-la. Feia noranta anys i des del Nadal que no parlàvem ni ens vèiem. S'ho mereix tot i més, que es diu massa fàcil. Només agafar-me el telèfon em va dir ¨Ai em pensava que eres la Nena (la meva Tieta). Estic amb ànsia Pau, què vols?¨. El dia del seu 90è aniversari estava preocupada perquè la seva filla de més de cinquanta anys estava arribant a casa més tard del que està acostumada i ¨això és molt raro i què li deu haver passat Pau¨. Un bon resum de la seva vida. La vaig anar despistant una mica mentre li anava donant conversa, que en té molta, fins que sapiguéssim alguna cosa de la meva Tieta. Va arribar al cap d'una estona i no vaig sentir que es tranquil·litzava fins llavors. Ella és una patidora nata, perquè estima amb tot el seu cor. ¨I Pau per tu és molt fàcil això de que segur que no li ha passat res! Però com pots estar així de tranquil! Estic amb ànsia Pau i no me la trec¨.
Tinc una Àvia que ha fet noranta anys i estic lluny i em sap bastant de greu. Però com ella diu, ¨amb això de l'Skype sembla que estiguis aqui mateix Pau, si que en farem més d'aquestes trucades oi?¨

dimarts, 28 de febrer del 2017

Banc

Estic assegut en un banc una mica aïllat del soroll i els carrers. El vent bufa en contra, es filtra, i el sol ja comença a pondre's darrere el turó. Estem a finals d'hivern però encara hi ha fulles que no han cedit a la gravetat i tremolen agradablement amb la freda brisa. El so dels avions queda agradablement llunyà.
Realment Chestnut Hill és una espècie d'oasi personal. S'hi mesclen persones que corren, famílies que parlen i avis mirant endavant. Va ser un dels primers llocs a que vaig agafar-li apreci, potser simplement perque et trasllada a una natura molt més llunyana. Perquè us feu una idea, és una mena de bassa amb oques, com una espècie de pantà de Banyoles però més net, envoltat per un fi anell de castanyers i avellaners que el separen de l'asfalt, una petita comporta a la tranquil·litat. No se, s'hi està bé.
A finals d'estiu la posta de sol és preciosa i tenyeix l'aigua d'una forma magistral. A l'hivern es glaça d'una forma animal i s'hi acumula la neu. S'adapta perfectament al clima, com veieu. El meu banc està ple d'històries. Ratllades, colorides, tippex que escriuen... qualsevol cosa serveix per deixar petja. Ara que m'hi fixo hi ha una dedicatòria en espanyol i tot.
El fred se'm comença a apoderar i em diu que potser puc seguir escrivint a casa. 

Caminant...

dijous, 19 de maig del 2016

Quién ha sido!?

Fragment d'un text que molts coneixereu i que ho vulguis o no t'ajuda a reflexionar.


"Laura, que había llegado a convertirse en una importante mujer de negocios, había escuchado con atención, pero sin intervenir. Ahora dijo:

–Esta tarde también he pensado en esa narración. Me pregunté como podía ser más como Haw y ver que estaba haciendo mal, reír de mi misma, cambiar y conseguir que las cosas fuesen mejor. Siento curiosidad –añadió tras una pausa– ¿Cuántos de los presentes tenéis miedo al cambio?

–Nadie respondió, así que sugirió–: ¿Qué os parece si levantáis la mano?

Sólo se levantó una mano.


–Bueno, por lo menos contamos con una persona sincera en el grupo –dijo
Laura–. Quizá os guste más la siguiente pregunta: ¿cuántos, de los aquí presentes,
creen que los demás le tienen miedo al cambio?

Prácticamente todos levantaron la mano. Fue entonces cuando se echaron a reír."

dimarts, 17 de maig del 2016

Quan?

Què fer quan els dubtes s'apropen? Quan se't fiquen a dins com un virus de merda, poc, a poc. Fixes la teva mirada en no res, segueixes amb pensaments de moments millors, el que podria haver estat i no vas tenir.
- Com ha anat el dia?
- Bé, prou bé -somriure- i tu?
- Bueno, avorridot.
Així passen els dies, els mesos i els anys que res no arreglen, res no va millor.
Ho tanquem ben fort, ben lluny, ben endins però la pressió és cada cop més insuportable i es converteix en una expressió llunyana, una ganyota mal interpretada.

I escrivint suo, em cauen les gotes de les axil·les, fredes i s'arrosseguen implacables costelles avall. Els timpans reaccionen, s'obturen, palpiten seguint el meu pols encara arrebossant d'esperança.
Estic tranquil perquè no ho penso dir a ningú. Fins quan seguiràs somrient?

dijous, 14 d’abril del 2016

Ets un ignorant, feliç?

No us sentiu agredits, és que no tinc ni puta idea. Sóc un ignorant, però eh, això sí, conscienciat. Aviam, un ignorant, a grans trets ha de tenir opinió, no fotem. Què ja va bé, que així referma la seva condició! Últimament no se'n parla molt, però sí que s'olora profundament. Parlo d'una maniobra comuna, obrada per tot déu. I si, en minúscula. Em refereixo a repetir molt una imbecil·litat, una mentida, una informació. I a més fer-ho amb ganes, amb seguretat i davant de molta gent; ah, i si pot ser somrient. Davant els focus. I amb tant de públic a l'altra banda admirant-los sense filtres i amb la boca plena i oberta, engolint i inhalant tot tipus de porqueria.I aqui mai passa res. Tot va bé.Respireu pel nas. Feu-ho si us plau. Hi ha pressa.


Batalles

Te'n recordes de sensacions passades?
Has fet mai l'esforç d'intentar administrar un sentiment, una emoció al teu gust? Has entès les raons que el provocaven? L'has pogut reproduir més tard de forma controlada?
Mai em funciona del tot, pot haver-hi un petit instant de lucidesa, de falsa esperança, però se m'acaba esvaïnt entre els dits, les mans, el cervell; ple de dreceres que són caus.
Ho comento perquè he observat, en mi mateix, és clar, que tinc una naturalesa exaltadora. Sí. Difuminadora de la realitat. No hi ha manera, i és que amb el pas del temps tot s'oblida i ja no es recorda. Es pensa i modifica. I es fa d'una forma tan subtil que no autoenganyar-se es converteix en una batalla personal. Entre cultures enemigues. El conscient i el subconscient.

Dec ser jo l'únic.

divendres, 8 de gener del 2016

T u

El Sol no ha eixit,
l’emoció m’embarga escrivint, a vegades.

Fluint, com el teu vent que em travessa,
ets puresa, d’esperit alcohòlic i imprevisible.
Apropa’t, toca’m, modela’m, vull ser la teva presa,
aqui i ara, ni t’ho pensis, el teu imperdible.

Ets els meus dits, com felins d’instint
estan posseïts, perduts i vençuts.
Com qui no vol res, ja olorant, desistint
davant, el teu ésser, era ben sabut.

Junts, entrellaçats perduts en el plaer.
Que vols que et digui?
L’home del teu davant no ho és,
sóc ja petit, efímer. Que plogui, que nevi.



El camí

El camí.

I si, ja ho se. Camino.
Perquè vull i m’omple els sentits.
I és senzill. I si jo també ho fos?       

Que caminant em faig camí
Amb el vespre i nu.
Aqui i allí, sense mi,
Però cap a tu i amb tu.

Es lleva i l’aixeca, com cada matí l’esmorza
Pugen, i durant, parlen gesticulant
Evadits del dia a dia, buiden la bossa
I la ment? Hi ha res més extasiant? 



dimarts, 5 de gener del 2016

Te'n recordes?

No camino, troto, i m’agafo fort als cabells i les galtes. El meu petit cap, comparat amb el dels altres, no deixa de trontollar i es veu acompanyat d’un constant so gutural i repetitiu que surt de dins meu i que no puc controlar, és degut al sacseig constant, faig un,
- dü dü dü dü dü dü- incontrolable.
La baba regalimant també ho és, davant les queixes del Titi de tant en tant algú me l’eixuga i de pas, com no, m’esclafa el mocador contra el nas mocós encartonat i m’insten, un cop més, a bufar.
- Bufa Pau! Fes grssshshhhh grssshhhh!- No en se i em molesta. Faig cops de cap de banda a banda intentant escapolir-me d'aquesta gent.
Avancem entre arbres gegants, fa mal als ulls de mirar el final. Tenen les fulles llargues i punxegudes, amples i serrades, planes i ondulants en la tènue brisa, hipnòtiques fulles de mil colors per tot arreu.
La Mama parla amb qui em fa saltar i tremolar a cada passa, salt o correguda. La seva veu ja em comença a semblar lògica, com repleta d’un ordre que intueixo que deixa de ser secret. A vegades me l’escolto embadalit. El Papa porta un artefacte fosc penjant i de tant en tant ens fa aturar, i riure fent gestos amb les mans o amb sons que ja no em semblen tan lògics com abans. Després ens deixa seguir caminant.
Jo segueixo suspès a collibè. Anar botant i jugant.
Jo, ja fa dies que en sé de caminar.
Em penso que el primer cop que ho vaig fer tothom feia soroll amb les mans, cridava i reia i el Papa agafava allò negre i volia que ho tornés a fer. Però jo ja estava cansat.
- Va, vés cap a la pilota!- Aquesta era l’excusa. Davant d’allò rodó vaig haver de cedir i fer unes passes més.
Com m’agrada la pilota. Camino per poder seguir-la, sempre que la toco se’n torna a allunyar. L’he de tocar molt suaument perquè es quedi amb mi. M’hi acabo llançant a sobre, de quatre grapes, l’oloro i si puc la llepo.


El Titi m’agafa de les axil·les i em suspèn en l’aire, veig la llum i tanco els ulls amb una ganyota, no m’agrada. Ja al terra m’agafo dels seus dits i em manté els braços enlaire, com un putxinel·li. Em fan fer quatre passes però em fan molt mal les cames, per això, tot i que m’agrada, em fa por anar a collibè. Ploro una estona.
La mama ja fa temps que té una pilota molt grossa, a la panxa. I tothom la toca i jo repenjo el cap, sento escalfor i m’hi quedo fins que m’aparten. Allà dins ha d’haver-hi alguna cosa.

Segur que et sorprens a tu mateix... Fes memòria, quin és el teu primer record? 



dilluns, 4 de gener del 2016

Què faries?

Pensa-ho només per un moment. Què faries si m’apropés a tu i et digués.

- Posem que et demano que vinguis amb mi.
- Eh... A on?
- On vindries amb mi?
- Com? Enlloc.
- Vine amb mi a recórrer món. És que tens res que et lligui realment? No et posa començar ara mateix un viatge amb final desconegut? Jo tampoc ser on, per això mateix! Mira, ara mateix m’aixeco i t’aixeques i marxem com ho farien tantes altres persones que se senten atretes, però ho fem a un lloc molt més interessant. On volguem. Res que ens aturi. La gent que t’estima no ho entendria? Sincerament, jo crec que si. Fa temps que ho tinc al cap. Què me’n dius? Mira’m a la cara, no sóc cap boig, encara no ho estic. Només acabo de fer allò que tants pensem i ningú fa.
- De debò, això?
- Si.



Què m'escrius?